"Cal desestigmatitzar la malaltia mental en la infància"
El director de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu ens apropa en aquesta entrevista a la realitat de la malaltia mental en la infància i l’adolescència i reivindica una normalització social d’aquests trastorns que permeti intervenir de forma precoç i eficaç
ENTREVISTA: Paloma Herrera Pastor, periodista
[Publicat a la revista Protagonistes, ja! núm. 54]
L’Hospital Sant Joan de Déu ha publicat recentment sota la seva coordinació l’informe Trastorns del comportament en la infància i l’adolescència, què està passant? Quin era l’objectiu de l’estudi?
L’informe obeeix a una demanda que havíem detectat sobretot entre el col·lectiu de pares i mares. El que s’ha vist és a partir d’estudis epidemiològics que es fan a Catalunya, com és l’Enquesta de Salut de Catalunya, que els trastorns del comportament en la infància són força prevalents. Al voltant d’un 9% de la població dels nens i adolescents tenen aquests trastorns. Així, aprofitant aquestes dades a nivell epidemiològic, el que hem fet és una revisió de tota la documentació que hi ha en aquest tema per veure com està el tema dels trastorns de conducta en l’edat infanto-juvenil.
I què ens diuen les dades?
La percepció que tenim d’aquesta realitat és que en cap cas són dades alarmants, sinó que obeeixen a que concretament en el cas de Catalunya hi ha una xarxa d’atenció als problemes de salut mental de la població infanto-juvenil molt ben desenvolupada, sobretot si la comparem amb altres comunitats. Per tant, és probable que aquesta capacitat de detecció tant de les àrees bàsiques de salut com de la xarxa de salut mental realment sigui bona i detecti tota la casuística possible. Així, no és que hagin augmentat aquests trastorns respecte anys precedents, ni que siguin xifres que es puguin considerar alarmants, sinó que són trastorns que si fins ara la gent no els prestava massa atenció doncs probablement ara se’ls mira amb més cura.
Perquè la malaltia mental també afecta als infants, encara que ens costi acceptar-ho...
Una de les lectures més importants d’aquest document és que la malaltia mental en la infància i l’adolescència existeix. Nosaltres precisament el que volíem destacar és que moltes de les patologies que veiem en l’edat adulta ja existien en la infància, no es va diagnosticar bé, no es va tractar bé, i que lògicament en el decurs del temps ha anat evolucionant i apareix en l’edat adulta. Per tant, cal fer una revisió exhaustiva de possibles trastorns psiquiàtrics en la infància, perquè es tinguin instruments o criteris per diagnosticar correctament aquest tipus de trastorns: trastorn d’ansietat, trastorns depressius, trastorns de la conducta alimentària, trastorns del comportament, trastorns generals de desenvolupament, com l’autisme, la síndrome d’Asperger, etc., malalties realment molt greus que tenen el seu debut durant la infància. Durant molts anys ens ha semblat que la malaltia mental era patrimoni exclusiu de la població adulta. Malauradament, sabem que molts d’aquests diagnòstics també es poden presentar en l’edat infantil; de igual manera que també hi ha un alt risc de suïcidi entre població adolescent, per exemple, que és la segona causa de mort entre els adolescents a Catalunya, i molt probablement sota d’aquest suïcidi hi ha un trastorn mental.
D’aquí la importància de la intervenció precoç...
Exacte, perquè aquests trastorns si es diagnostiquen bé a l’edat infantil potser s’evita aquesta patologia en l’edat adulta. Per posar un exemple, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, el TDAH, és un diagnòstic que si s’identifica bé a l’edat infantil s’estalvien molts problemes en el futur o l’aparició amb el temps d’altres trastorns psiquiàtrics. Se sap que els nens amb TDAH que no són correctament diagnosticats o tractats, el seu risc de patir un trastorn per ús de substàncies es multiplica per tres o per quatre, per tant, l’aboques a que en el futur tingui problemes greus amb el consum d’alcohol, tabac o altres drogues. En el cas de l’autisme, tot i que és una malaltia encara amb moltes llacunes de coneixement i a nivell de terapèutica, l’únic que se sap és que si es diagnostica correctament i s’estableixen mesures terapèutiques molt precoces (hi ha nens que els comencem a tractar als 3, 4 ó 5 anys), l’impacte és molt menor, per això el fet d’insistir en aquest tema.
Llavors, és necessari que tant la família com l’escola estiguin alerta...
Sabem que un percentatge alt d’infants, al voltant d’un cinc per cent, tindran un TDAH. Per tant, a cada classe de 25 nens hi haurà dos que tindran aquest trastorn. No és que ha d’haver-hi a cada classe, però la probabilitat és que hi hagi algun. Per tant, hi has d’estar a l’aguait. Tant els mestres com els psicòlegs escolars, si tenen alguna sospita han de demanar assessorament als professionals, que valorarem el cas i els orientarem sobre la millor intervenció, quin tipus d’estratègies a nivell psicoeducatiu s’han de seguir, etc... El mateix amb altres tipus de trastorns.
Manca més sensibilització social envers la malaltia mental en la infància i l’adolescència?
Seguim pensant que la malaltia mental és un tema vinculat a l’edat adulta. Hem d’acceptar que els infants i adolescents poden tenir patologies psiquiàtriques, perquè és la realitat amb què ens trobem i el que hem d’intentar és diagnosticar i tractar correctament aquesta patologia. Fa 20 ó 30 anys, davant si era possible que un nen es pogués deprimir la majoria de llibres i tractats deien que no, però avui acceptem perfectament que un nen es pot deprimir i que ha de rebre tractament. Per tant, hem d’anar en compte, no neguem les evidències, perquè potser estem posant en risc aquesta població.
Quin impacte té l’estil de vida en l’aparició d’aquests trastorns?
A la majoria dels casos la responsabilitat de les famílies respecte la malaltia psiquiàtrica és nuŀla, és el que els hi ha tocat, el que hem de fer els donar tot el recolzament possible per fer tot el que tinguin al seu abast. Tot i això, sí que l’estil de vida que porten algunes famílies és un factor de risc per determinades patologies. Per exemple, el fet que la mare fumi durant l’embaràs, més enllà que pugui produir en el nadó baix pes en néixer, ara sabem també que incrementa el risc de patir TDAH o un trastorn de tipus psicòtic en la fase infantil o l’adolescència. Per això, l’abordatge d’aquests trastorns el fem de forma integral, en el sentit de tractar l’infant, però també hem de parlar amb la família, amb l’escola, amb tot l’entorn d’aquest nen. Entenem que l’atenció ha de ser molt individualitzada i pluridisciplinar.
Quins són els reptes actuals de la salut mental en la infància i l’adolescència?
En primer lloc, el repte fonamental és desestigmatitzar la malaltia mental, incorporar-la com una malaltia més que poden tenir els infants. D’igual manera que acceptem que als infants se’ls ha de vacunar, quan tinguem sospita que per raó de gravetat, d’intensitat, d’alteració de la dinàmica familiar es presenta algun tipus de trastorn, doncs que es vagi al metge de capçalera, que es valori el cas i si es considera necessari que es derivi a la xarxa de salut mental infantil i juvenil. Aquesta xarxa de salut mental infantil i juvenil, que ha crescut molt, té algunes mancances que fora bo poder-les corregir i tots els dispositius que hi ha en el món dels adults equiparar-los al món de l’infantil. Hi ha patologies emergents, com són els trastorns d’espectre autista, no amb una prevalença molt elevada, però en canvi amb una alta gravetat, on encara els dispositius que hi ha per atendre aquesta població són molt reduïts. Per tant, aquest missatge, hem de parlar d’aquests temes sense generar alarmismes, sinó generant informació. Les pors moltes vegades provenen de la desinformació. Cal informar de manera equànime, equilibrada i explicar les coses bé perquè es puguin entendre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario